L’Agota Kristof m’ha clavat una idea al diafragma. Potser no és una idea i es tracta més aviat d’un sentiment o d’una malura existencial que no puc extirpar-me. I no puc perquè sé que la punxa és certa i hom no es pot alliberar de les veritats que, encara que només sigui per un moment, ha cregut inqüestionables.
La història es repeteix en la majoria dels seus llibres i és aquesta: la vida aboca algú a l’exili, desemparat regna en la seva vida la solitud, la misèria anímica, l’alcohol, l’angoixa i el fum del tabac.
De vegades l’exiliat malviu perquè ha perdut l’ésser més estimat. O perquè ha hagut de deixar el país. O ha fet de la seva vida una espera, de més de 50 anys, en una casa rònega, perquè si un dia arriba el germà bessó pugui trobar-lo.
I l’exili s’alimenta anys i panys del mateix somni.
Però un dia el somni esdevé real i aleshores, el país on torna s’ha fet gris i travessen, parcs i ribes, autopistes i blocs barats de cases. O arriba el dia del final de l’espera quan ja sembla impossible, i es troba amb el germà bessó i hom fa veure que no el reconeix, perquè ja no sap fer altra cosa que esperar-lo.
Com un tigre que anhela la llibertat durant tants anys en la seva cel.la, i quan li obren la gàbia, artròsic, anèmic, immòbil durant tant de temps ja és incapaç d’aixecar-se i córrer selva enllà. O encara pitjor, l’alliberen en el pàrquing del Carrefour, on temps enllà hi havia una selva antiga que albergava bèsties salvatges.
Que el llegir no et faci perdre l'escriure 