La gran belleza de Paolo Sorrentino

La bellesa: l’últim reducte del deconstructivisme

No cal tornar a insistir, pel que fa a aquesta pel·lícula inclassificable a les influències de Fellini, Scola o Antonioni.

Imatge

Voldria parlar del desconstructivisme. El deconstructivisme és, en filosofia, alguna cosa semblant a l’anti-sistema. Es revisa una tesi, una doctrina, un sistema filosòfic per tal de detectar les esquerdes i carregar-se’l.- . És relativament fàcil el deconstructivisme, no hi ha sistema sense talons d’Aquil.les, és molt més difícil crear que destruir.

Jep Gambarella ha exercit el deconstructivisme amb tot: en l’ètica, l’amor, l’amistat, l’art, la cultura i la literatura. Tots els grans conceptes que podien omplir de sentit una vida. Tot succeeix, passa i se’n va.

Què queda? Moments de bellesa. L’esteticisme, una mirada sobre el món, present en tots els artistes de mirar molt el gran espectacle de la vida… – com el poeta que apareix i mai parla – o la Marta Rojals que en les seves darreres entrevistes sense rostre diu que no para d’escoltar i mirar el món per poder escriure.

I només per això ja val la pena viure, per aquests moments sublims, com trobar-te una girafa inesperada en mig de runes mil·lenàries, un rostre bell, un gest de tristesa dins d’una limusina immensa que se’n va, una llum que banya el riu, l’estela d’un avió travessant el cel, una terrassa on s’hi paren les aus.

Què és la vida? Un viatge que va del naixement i la mort, i al mig no importa massa què facis. Com els trenets de les festes excessives que no van enlloc.

És en aquesta indolència, mundanitat, sensibilitat, ironia, trivialitat, banalitat constant que no és possible redescobrir res, ja queden ben lluny els temps de les ambicions, dels girs radicals. Ni el patiment és possible – el jove turmentat i la seva mort forma part de l’espectacle de la vida – .

No hi ha auto-engany, l’experiència no ho permet, els grans ideals s’han esfumat i tot és susceptible a la revisió cínica de deconstructivisme.

Jep Gambarella és igual que Roma, una ciutat d’excessos, decadent, plena de turistes, bruta, amb totes les històries possibles, plena de surrealisme però també farcida d’humor, de bellesa, de tendresa.

Una pel·lícula que recull aquesta simbiosi entre Roma i l’escriptor periodista, que torna de tots els camins però que és caminant i mirant,  quan es troba. És en aquells passejos per la ciutat dormida, pels seus carrers, quan solitari observa i mai deixa de sorprendre’s pels instants de meravella que amaga la ciutat, sempre generosa i inabastable, com la vida.

Una mirada desencantada, però també plena de comprensió, tendresa i humor, per la misèria que és l’existència humana.

La càmera de Sorrentino sorprèn amb uns tràvelings impossibles i és capaç de filmar el grotesc i el sublim, única per recollir la immensitat i la complexitat humana, una pel·lícula que em deixa el desassossec de “la vida és així i és inevitable” i a la vegada, quina meravella estar viu. Una pel·lícula que em fa sentir tot el pes de la insuportable lleugeresa del ser, que deia Kundera, que desperta amb mi un desig d’autenticitat, de profunditat, d’arrel, que no sé trobar en aquest circ dels excessos. Potser encara sóc massa jove.

Quin és el seu testament? l’inici de la seva segona novel·la, una vida viscuda per a la recerca d’aquesta gran bellesa, de caçador d’instants sense grans principis.

A l’inici del film explica com de petits els van preguntar què era el millor de la vida: els altres nois van dir els conys de les noies, ell va dir l’olor de la llar dels pares: estava destinat a ser escriptor. De gran recorda el seu primer amor i com li mostra els pits. Hauria preferit alguna cosa més sublim, menys objectivable, més propera al sentiment i a la profunditat de sentit, menys escultural i tangible. El feminisme m’aparta d’algunes escenes.

Una pel·lícula que no es pot veure una sola vegada, perquè com Roma, no te l’acabes amb un dia.

L’exili (Agota Kristof)

L’Agota Kristof m’ha clavat una idea al diafragma. Potser no és una idea i es tracta més aviat d’un sentiment o d’una malura existencial que no puc extirpar-me. I no puc perquè sé que la punxa és certa i hom no es pot alliberar de les veritats que, encara que només sigui per un moment, ha cregut inqüestionables.

La història es repeteix en la majoria dels seus llibres i és aquesta: la vida aboca algú a l’exili, desemparat regna en la seva vida la solitud, la misèria anímica, l’alcohol, l’angoixa i el fum del tabac.

De vegades l’exiliat malviu perquè ha perdut l’ésser més estimat. O perquè ha hagut de deixar el país. O ha fet de la seva vida una espera, de més de 50 anys, en una casa rònega, perquè si un dia arriba el germà bessó pugui trobar-lo.

I l’exili s’alimenta anys i panys del mateix somni.

Però un dia el somni esdevé real i aleshores, el país on torna s’ha fet gris i travessen, parcs i ribes, autopistes i blocs barats de cases. O arriba el dia del final de l’espera quan ja sembla impossible, i es troba amb el germà bessó i hom fa veure que no el reconeix, perquè ja no sap fer altra cosa que esperar-lo.

Com un tigre que anhela la llibertat durant tants anys en la seva cel.la, i quan li obren la gàbia, artròsic, anèmic, immòbil durant tant de temps ja és incapaç d’aixecar-se i córrer selva enllà. O encara pitjor, l’alliberen en el pàrquing del Carrefour, on temps enllà hi havia una selva antiga que albergava bèsties salvatges.

Imatge

Cerca del Amor de Pedro Guerra

La darrera lliçó de Doris Lessing

Imatge

A l’abril del 2008 vaig llegir una entrevista a la Vanguardia que em va deixar en estat de perplexitat. Es titulava “Doris Lessing, la última rebelde”.

 La Nobel de literatura 2007 explicava amb la màxima serenitat com dormia al sofà del menjador i no podia escriure perquè als seus 88 anys li era impossible pujar les escales que la portarien al seu llit i la màquina d’escriure.

 Després de l’astorament inicial vaig pensar que aquesta dona inconformista i plena d’energia i recursos de ben segur que podria trobar la manera de salvar aquestes escales. Segur que tenia els mitjans econòmics i humans per instal·lar-se un ascensor, una cadira mecànica o fer les obres necessàries per rehabilitar la planta baixa.

 Aleshores per què rebia a la premsa internacional amb bata i camisa i afirmava  que estava confinada a la primera planta?

 Després de pensar-hi vaig arribar a la conclusió que era per donar-nos una darrera lliçó, per explicar-nos quines són les dificultats de les persones grans. Ens estava parlant de la seva pobresa silenciosa, d’aquest anar minvant facultats. Un dia deixen de cuinar, s’alimenten a través de menjar preparat, disminueixen la seva activitat i els hàbits d’higiene  i poc a poc van aprenent a viure amb menys i menys fins que arriben – progressivament – a una vida indigne per a un ésser humà. I això ho fan moltes persones grans sense queixar-se, silenciosament, sense rebel·lar-se ni manifestar-se, dins les seves cases humils, amb la més resignada de les actituds possibles.

La celebritat literària, ens estava donant una darrera lliçó. Em pregunto si un Vargas Llosa en seria capaç.

Cinc llibres d’Agota Kristof

agota-kristof2

Por muy triste que sea un libro, nunca puede ser tan triste como la vida.

Agota Kristof

Llegeixo els cinc llibres d’Agota Kristof en molt pocs dies. De manera obsessiva, com encarnant la dita de “era més gran la set que la por al verí”. Kristof juga amb mi com si em mostrés els cossos sense vida d’un accident de carretera, m’ensenya el pitjor de l’ésser humà, o potser no;  a l’home tal i com és. O potser tampoc, a l’home que viu una guerra…. La seva narrativa és visual, dura, frases curtes, històries de terror colpidores i sense treva. El mal i el bé, barrejats en l’ànima humana com una matèria indestriable.

Llegeixo els seus llibres uns dies plujosos de novembre, la llum és d’un gris apagat, i em sembla que veig el mateix món en les seves pàgines que mirant enllà de la finestra.

Sé que és morta, que no hi haurà un sisè llibre. Però de fet, tan se val, deu ser el mateix llibre tota l’estona, perquè em deixa, igual, a mi cada vegada. 

Ella no fa literatura, diu la veritat. No adorna, no afegeix ni treu, diu sense explicar, nombra sense valorar, no hi ha cap intent d’anar més enllà que la pura veritat. I és aquesta la veritat de l’home? Patöcka diu que sí, que l’home que viu una guerra coneix una veritat que el pertorba per sempre. Ella també la coneix. 

Miro la crisi diferent ara, menjo i agraeixo  la vianda, encenc la calefacció i bec un te fumejant i em reconforta. Penso en una nit de guerra, quan els soldats saquegen les cases i violen les dones. I em sento afortunada, penso en tots els racons del món on això passa i concloc que no avancem gaire.

Em recordo a mi de petita. Vaig alliberar uns colomins que havien d’anar al brou, i em van renyar molt i el dolor era insuportable. Vaig decidir no patir, i em vaig proposar a mi mateixa l’exercici de tallar amb unes tisores les banyes dels cargols. Unes banyes molt sensibles que al més mínim contacte retrocedien i que tenien com dos ulls petits al capdamunt. Els cargols havien de morir aviat en una olla d’aigua bullint, em feia mal com es recargolaven i s’havien de purgar, com escumejaven en una mena de massa mòbil que no podia alliberar. Així que em va semblar que havia de deixar de patir, i el millor era poder tallar-los les antenes.  Un exercici molt poc dur en comparació als dels bessons del llibre. No importa què vaig acabar fent, l’important és que vaig obrir un camí, una dicotomia:  endurir-me o no.

I triïs el camí que triïs sempre acabem patint: els endurits, mai són més durs que la vida. Sempre acaben estimant a algú que perden, o es veuen impedits de vells. No hi ha cap vida que es salvi.

Els no endurits, també ploren i pateixen, potser fins i tot més,  però crec que tenen un avantatge: saben mirar el món amb una esperança tendra, amb un riure improvisat, amb una certa innocència.

Malgrat tot, no puc arraconar Kristof i fer-li un blocatge de K.O en nom de l’esperança. És massa hàbil, massa bona, massa sàvia, i sé que m’ha transmès un secret que no puc ni obviar ni descartar, ni a la primera i ni potser, segurament, mai.